EL LLUÇANÈS

 

Vista del poble de Sant Boi de Lluçanès, des del pla de Norra. Octubre 2006.

 

 
El Lluçanès és terra de camps, boscos i masies. L'activitat humana al llarg dels segles ha format un paisatge en mosaic fruit de l'explotació forestal, la ramaderia extensiva i l'agricultura de cereals de secà. La vinya era també, especialment al Sud de la comarca del Lluçanès, un conreu important abans de l'arribada de la filoxera. Les transformacions del paisatge en les darreres dècades han estat protagonitzades per un augment de la massa forestal, un abandonament de part dels conreus i una pràctica desaparició de la vida de pagès tradicional.

 

Les roturacions de camps fetes en les últimes dècades es poden veure amb facilitat, ja que trenquen la massa arbòria de forma sobtada. Molt sovint s'ha guanyat terreny al bosc per a poder disposar de terres per fertilitzar amb les abundants dejeccions ramaderes procedents de la cria intensiva de porcí.

Un típic paisatge del Lluçanès. L'alzinar s'alterna amb la pineda de pi roig formant una massa boscosa de poca qualitat quant a la seva producció fustanera. Els conreus, amb una fertilitat acceptable, normalment els falta aigua per a obtenir unes bones produccions de gra. El LLuçanes, especialment la meitat sud, és terra de poca aigua.
Són interessants les poques àrees que queden entre el bosc i els camps, on hi trobem plantes aromàtiques, una bona diversitat d'orquídies autòctones, i espècies de vertebrats com la perdiu roja (Alectoris rufa), el conill (Oryctolagus cunniculus) o el cotoiu (Lullula arborea). Aquests elements, amenaçats per la pressió que fa el creixement de la massa forestal (vegeu a la fotografia com els pins petits ja avancen cap a les zones obertes), són interessants per a mantenir i promoure la biodiversitat.
Las masies del nord del Lluçanès són extraordinàries, mostra d'un passat de vida dura a la muntanya, vida que es fonamentava en el valor dels productes del bosc i del camp. Al nord d'Alpens hi ha moltes masies abandonades o que han estat ocupades per gent que hi passa els caps de setmana. A la foto el Masot d'Alpens.
Les grans masies del Lluçanès eren bressol de nissagues i grans famílies de pagesos, que portaven molta gent en temps de sega i que eren respectats per tots els veïns. En són exemples la Vila d'Olost, Busquets a Perafita, la Vila d'Alpens i el Vilar de Sant Boi. Algunes d'elles, tot i que ja deshabitades, conserven elements molt interessants d'arquitectura del país: murs d'horts, bancals de vinya i murs de pedra seca, petites esglésies adjuntes a la casa, cobertes i graners.
La pineda de pi blanc es mostra al Lluçanès sud com un bosc jove i sec, sense massa possibilitats de rendiment forestal. Actualment aquesta massa forestal de pi blanc ocupa una extenció molt homogència i contínua, densa, des de Sant Feliu Saserra a Olost i Oristà, esdevenint un greu perill de risc d'incendi. Pocs són els propietaris forestals que inverteixen diners en mantenir una bona estructura del bosc i en mantenir-lo net.
El rovelló és producte del Lluçanès per excelència. Molt buscat per boletaires, pagesos i gent de la gran ciutat, és divertiment per la gent que ve de fora i menjar de luxe pels lluçanesos. Des de Sant Boi fins a Berga s'allarga una gran extensió de pinedes de pi roig que esdevenen un dels grans indrets d'interès micològic del país.
L'altiplà del Lluçanès s'extén per sota de les serralades prepirinenques de la Catalunya Central. Amb el Pirineu al fons, són moltes les vistes cap a muntanya que podem gaudir des dels turons d'aquesta terra, que tot i ésser una important zona agrícola, no té gairebé un pam de plana. S'alternen els boscos amb els conreus, feixos i masies, formant el paisatge que li dona aquesta marcada identitat.
La gran tradició agrícola i ramadera que el Lluçanès té des de fa segles, ha degenerat en una explotació massiva de bestiar dins del bosc i una intensificació preodupant de l'agricultura. Exemples en són els indrets on l'excés de bestiar vacú ha erosionat els terrenys fràgils i prims de les finques forestals i ha malmès basses i torrents. Tot i que la consciència de la gent va en augment, encara hi ha molta feina per fer. Els propietaris i masovers haurien de ser més conscients que les terres s'han d'explotar de forma racional i sostenible, per no hipotecar els que ens vindran al darrere.
Els bivalbs del gènere Unio, o musclos d'aigua dolça, són presents en certs indrets del Lluçanès on l'estat de les aigües és bo. Concretament en certes grans basses agrícoles del nord del Lluçanès aquests invertebrats encara hi tenen poblacions considerables.
L'explotació forestal té tradició centenària al Lluçanès, que és eminentment un país de boscos. Sobretot les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) són explotades de forma sostenible i planificada a través del Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal que el Centre de la Propietat Forestal promou amb els propietaris.
La bassa de Lluçà és un dels millors exemples de bassa amb usos tradicionals en bon estat de conservació. De característiques úniques a la zona, amaga secrets importants quant a la seva fauna i flora protegides. Els científics i naturalistes hi han invertit esforç per a recollir-ne dades i fer-ne recomanacions per a la seva conservació.

© Jordi Baucells , 2006
© Jordi Baucells (totes les fotografies)
Pàgina actualitzada: 28/08/07